La població mundial està envellint a un ritme accelerat. En 2050, s’estima que hi haurà més de 2 mil milions de persones majors de 65 anys [1]en el món. Aquest envelliment poblacional planteja nous desafiaments per a la societat, entre ells, la necessitat de crear espais que promoguin la independència, la seguretat i la inclusió de les persones majors.

Arquitectura per a la tercera edat: més que rampes i ascensors

Des de AHEAD Barcelona Healthcare Architecture sostenim que l’arquitectura per a la tercera edat no ha de limitar-se solament a afegir rampes i ascensors sinó que és necessari crear entorns que permetin a les persones majors viure de manera plena i autònoma, fomentant la connexió i la convivència[2] [3] [4].

Un projecte de referència a Meliana, València

Per a entendre de quina manera és possible abordar aquesta temàtica, proposem fer un repàs pel projecte executat a Meliana, València, Espanya, que que hem construït amb materials sostenibles i sota els principis del Disseny Basat en l’Evidència[5] i les neurocièncias aplicades a l’arquitectura[6], convirtiendolo en un entorn ideal per a les persones majors.

Un enfocament inclusiu

El primer lineamiento amb el qual treballem va ser el de la inclusió. Per a això, pensem a crear un entorn que pogués ser utilitzat per totes les persones, independentment de la seva edat o habilitats.

L’arquitectura

En segona instància, agreguem aquelles qüestions físicament necessàries, com a baranes, barrales, etc. No obstant això, vam tenir especial cura en què l’addició d’aquests elements obligatoris no generés una sensació de «ambient medicalitzat».

Qüestions puntuals

En relació a qüestions específiques dels adults majors, ens trobem amb la necessitat de donar resposta a les sensacions de “solitud”[7] i “aïllament social”[8] que experimenten les persones de la tercera edat. Per aquest motiu, decidim treballar la “interconnexió d’espais” mitjançant la creació de zones comunes perfectament comunicades entre si.

Un entorn dinàmic

Així mateix, també pensem en l’evolució que poden presentar les residències per a adults majors. Per a això, considerem la possibilitat d’oferir una varietat de serveis i activitats que no fossin únicament per a les persones permanents. Per aquest motiu, executem consultoris amb sortida directa cap al carrer, permetent així la possibilitat de convertir-se en consultes externes, o un gimnàs amb les mateixes característiques, fins a àrees d’art i cultura.

Conclusió

L’arquitectura per a les persones majors és un compromís amb la qualitat de vida i la dignitat dels nostres adults majors. En abraçar el Disseny Basat en l’Evidència, garantir la mobilitat i l’accessibilitat, i crear espais interconnectats, l’arquitectura contemporània es converteix en una eina valuosa per a construir un futur inclusiu i respectuós amb l’experiència de les persones majors.

Si vols obtenir més informació sobre el projecte pots fer clic en el següent enllaç: Vídeo Youtube

–
–
–
Referències bibliogràfiques
[1] World Health Organization (2022). Envelliment i salut. https://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/ageing-and-health#:~:text=En%202050%2C%*20la%*20poblaci%C3%*B3n%*20mundial,habr%C3%A1%*20duplicado%20(2100%*20millones).
[2] Van Steenwinkel, I., de Casterlé, B. D., & Heylighen, A. (2017). How architectural design affords experiences of freedom in residential care for older people. Journal of aging studies, 41, 84-92.
[3] Lipman, A. (1968). A soci-architectural view of life in three homes for old people. Gerontologia Clinica, 10(2), 88-101.
[4] Marsh, A., Biniaris, C., Vergados, D., Eppler, A., Kavvadias, C., Bigalke, O., … & Caragiozidis, M. (2008). An assisted-*living home architecture with integrated healthcare services for elderly people. Studies in health technology and informatics, 137, 93.
[5] Alfonsi, E., Capolongo, S., & Buffoli, M. (2014). Evidence based design and healthcare: an unconventional approach to hospital design. Ann Ig, 26(2), 137-43.
[6] Ritchie, I. (Ed.). (2020). Neuroarchitecture: Designing with the mind in mind. John Wiley & Sons.
[7] López Doblas, J., & Díaz Conde, M. P. (2018). El sentiment de solitud en la vellesa.
[8] Arranz, L., Giménez-Llort, L., De Castro, N. M., Baeza, I., & De la Font, M. (2009). L’aïllament social durant la vellesa empitjora la deterioració cognitiva, conductual i immunitari. Revista Espanyola de Geriatria i Gerontologia, 44(3), 137-142.